La música ja no motiva...

És un fet,  poques coses a la vida emocionen tant com la música i el futbol.  I a més, estan lligades entre elles. No podem imaginar una sortida de futbolistes a qualsevol camp de futbol del món sense una melodia que els acompanyi. Des de la banda sonora artificial punxada per un disc joquei aficionat fins al himnes oficials u oficiosos dels clubs i les himnes nacionals de les seleccions. Aquí els sentiments en mols casos arriben a límits insospitats tant en els jugadors com en el públic assistent.

Avui en dia tots els clubs del planeta tenen el seu himne oficial, amb més o menys gust musical, més o menys fortuna mediàtica.

També la FIFA des de el 1962 encarrega al país organitzador una cançó oficial que identifiqui també amb més o menys gust i més o menys fortuna l’esdeveniment.  Sense entrar en valoracions personals i gustos musicals, és que està clar es que algunes d’aquestes cançons han aconseguit ser veritables números 1 arreu del món.  Ricky Martin  (La copa de la vida) al 98 i Shakira  (Waka Waka ) al 2010 son els exemples més identificables. La evolució d’aquestes cançons han fet que mica en mica s’hagi perdut l’essència per la qual van estar fetes: L’emotivitat i la motivació per les seleccions. Així, al 1962, la cançó és un rock and roll al més estil Elvis motivant tot un país,

 El rock xilè mai ha estat una referència...

al 1974 és la mateixa selecció alemanya la que canta la cançó oficial i motiva tot un país i a ells mateixos (sembla que els hi va anar bé…), al 1978 Argentina presenta un himne ja que no te lletra i al 1982 Espanya presenta la cançó més passada de moda possible amb un pas doble cantat per Plácido Domingo. Motiva? Gens ni mica… 

 Sense comentaris... Al nivell del Naranjito..

Al 1990 sí que es presenta una gran cançó on aconsegueix arribar a un país, Itàlia, i a tots el aficionats.  Es la darrera cançó oficial de la FIFA que realment vol emocionar i motivar. A partir d’aquí seran cançons que volen tenir la màxima repercussió comercial però que poc o res tindran a veure amb el joc de la pilota.

 Tot i així, a alguns països  sí que continua la tradició d’aconseguir emocionar i per tant, motivar, a través de cançons relacionades amb el futbol. Els reis son els Anglesos i el Argentins.  Anglaterra, sense resultats destacats des de el seu mundial al 66, va fer una gran campanya de motivació  al 1990 on presentaven un dels millor equips i os es veien  amb possibilitats de lluitar pel títol. Van encarregar una cançó a uns dels grups més reconeguts dels 80, New Order ( amb la participació de unes de les figures de la selecció: John Barnes), i va ser un exitàs tant comercial com esportivament. Anglaterra va arribar a semis caient contra Alemanya als penals.  I Aprofitada és una cançó que el 1996, durant l’Eurocopa d’Anglaterra no deixarem d’escoltar durant anys i anys cada cop que ens volem referir a l’èpica del futbol: Football’s coming Home.

Veure les imatges de la selecció anglesa amb aquests cançó només fa que prenguis simpatia per aquella selecció… Els anglesos no han deixat de fer cançons de suport a la seva selecció, amb més o menys fortuna musical (moltes d’elles basades en hits musicals anteriors) i sobretot, molt poca fortuna esportiva pel nivell mostrat.

Argentina, que al seu mundial presenta una cançó de les pitjors del mundial, sense cap mena de motivació, any rera any, i a mida que es presenten problemes esportius i principalment al país, treu l’orgull i el sentiment de tot un país on el mundial es el millor moment per fer actes de patriotisme. Es possiblement el país on millor saben aconseguir que tothom es bolqués amb la seva selecció, per molt malament que estigui esportivament. Per mi, l’exemple més clar es el 2002. El país està un en pou, la crisi fa que moles argentins hagin d’emigrar, la selecció no ha fet bon paper en les darreres copes del món i no es de les grans favorites… Doncs no serà la seva federació qui promogui una cançó, serà una marca comercial, la cervesa Quilmes, qui encarregarà una cançó a un grup, La Mosca Tze Tze, que aixecarà els ànims a tota la parròquia, a casa i fora. La cançó apel·la als vells temps, fa un repàs a la història futbolera argentina que només provoca sentiment d’orgull.   

Quina enveja...

Esportivament, fracàs absolut, no van passar de la primera fase…  Quilmes no pararà cap any en fer comercials amb el suport incondicional a la seva selecció. De grups que han fet cançons futboleres argentines tenim moltíssims (Bersuit, el que més), i centrades en Maradona encara més... La mano de Dios de Mèxic 86 serà la més famosa, i encara que parli pràcticament només de Maradonas, la podríem incloure dins de les cançons històriques relacionades amb el mundial.

 Grande Diego

Com he dit al començament, totes els països tenen cançons que volen que siguin les que els porti el més endavant possible però sincerament crec que no aporten el sentiment de col·lectivitat, de nació, que la fan les de Anglaterra i Argentina.
Quan més vagin forçant a les estrelles musicals a fer cançons específiques pel mundial, menys essència tindran.. Ho sento, no volem Pitbulls, JLo's, Shakiras i Martins...