Toprneig Porrero 2014: Per fi, Europa campiona !

Finalment, i després d'intenses negociacions de la comissió per assegurar una gran participació, es va realitzar la tradicional Triangular Internacional Porrera. La seva tercera edició amb aquest format.
Recordem que en les dues primeres edicions de la porra no va haver competició i que en la tercera es va jugar a partit únic.
I el cicle es va tancar, després de les victòries d'Amèrica el 2010 i Resta del món el 2012, enguany el torneig ha estat per Europa, que va aconseguir el ple amb dues victòries molt treballades.

La jornada va engegar amb un apassionant Europa- Amèrica, reeditant la final del mundial entre argentins i Alemanys i el resultat va ser el mateix, victòria per la mínima pels europeus gràcies a un solitari gol del suec Henrick-Aleix Larsson, que en l'enèsim intent de foradar la porteria va aconseguir aquest únic gol que decantaria la balança pel vell continent. L'afició va gaudir de valent !
Destacar que la meitat de l'equip el formaven els jugadors catalans Calventus, Ollora i Rosselló. La seva aportació va ser clau i referma les possibilitats d'una futura selecció en cas d'aconseguir l'anhelada independència.
Les illes britàniqiues també aportaven un bon continget amb l'anglès Karl Blondes i la mítica parella galesa, Serg Jimènez, d'origen murcià i Marcelus Prosss. Completaven el conjunt el suís Uktavien Chapuisat, l'Alemany keller i l'esmentat suec. Un conjunt de garanties que va dominar el tempo del joc i que hagués pogut endur-se el partit fàcilment si els seus davanters no haguèssin estat més que negats de cara a barraca.
Enfront la selecció americana presentava algunes cares noves, a destacar les dues estrelles dels equips barcelonins, Neymar i Pili Stuani. Aingelinho Ronaldinho també hi era. I no podia faltar l'inigualable peruà Marc Pizarro, l'incombustible mexicà Rafa Guardia, la bestia argentina Masche Ciercoles, el totpoderós yankee Chrysler i la flamant parella colombiana amb Bernardo Valderrama i Ivo James Morell.
Un equip lluitador i molt intens , compensat i amb un esperit col.lectiu fenomenal, però que es va veure desbordat pel seu rival.

Sense temps per descansar, Europa s'enfrontava a un nou duel, aquest cop a un mermat equip de Resta del món, que d'inici va trobar molt a faltar la seva figura de Sri Lanka, Minusingh.

L'equip integrat majoritàriament per africans, va fer el mateix trist paper que els seus conciutadans en el mundial de Brasil. Els camerunesos Markus Song i Samuel Chateauarnaud, l'ivorià Cierco Yayà, el gambià KebbaJoangi i el porter nigerià Hernandezunovo eren els representants de l'àfrica negra. Els acompanyaven els asiàtics, Felipeytarian, l'armeni, i el coreà Kim-Xavi_Sung. L'anomalia de l'equip, però acceptat ja que són al cul del món, era l'islandès Gudrevertesen.

El partit va tornar a discòrrer  amb total normalitat i gran igualtat. Però sense cap dubte va ser el matx dels gols espectaculars. Serg  avançaria els seus amb un gol d'oportunisme, després d'aprofitar un regal de la defensa africana. Però en una triangulació esplèndida, resta del món igualaria.  Cierco Yayà feia el servei de banda cap a Joangi, q ue amb una centrada bombejada permetia l'entrada fulgurant i espatarrant del Korea Kim-xavi-Sung, que aconseguia un gol preciós.Però la darrera paraula la tenia Catalunya. Ara és l'hora catalans, deuria pensar Ollora.Corrien els darrers instants de l'encontre, quan els dos equips donaven per bo el resultat, quan rebent una centrada des del costat dret del seu atac, el català s'aixecava, amb la falç al puny, i amb un moviment de manual, executava una tisora, altrament anomenada xilena, perfecta i clavava   l'esfèrica per l'escaire.. Gol de bandera i una victòria que donava victòria i campionat.

El darrer partit , intranscendent, va tenir menys història, però molts més gols. Festival. Una part per cada equip. A la primera Amèrica va fer el que va voler, i els gols van caure com gotellades, Ivo James Morell, i Rafa Guardia en dues ocasions, van foradar la xarxa rival. El mexicà va estar molt fi de cara a gol.  Però a la represa resta del món va treure l'orgull i li van mancar pocs minuts per aconseguir la remuntada . L'intens Cierco Yayà va fer els dos gols que deixaven novament un marcador amb  resultat ajustat, 3 a 2.

L'entrega de premis va ser un moment dolç per tots els premiats, alguns absents, però especialment pel campió Chewaka. Destacar també la presència de la sorprenent tercera classificada Irish, que va venir acompanyada de la seva filla Inés.

La cullera de fusta la va recollir en representació de Sun, la seva parella, el crack Calvu Cudeiro.
La comissió va agrair la participació i topts plegats ens vam felicitar de la trobada. D'aquí menys de dos anys hi tornem.

Visca la porra, i les porreres i porreros !!!

Qué va ser de...?

HONGRIA:

És juntament amb Holanda, el cas més injust en quant a que mai ha aconseguit guanyar el mundial.

El palmarès d’Hongria és senzillament espectacular: Dues vegades sotscampiona del món, i el país amb més medalles als Jocs Olímpics:  Ni més ni menys que 3 ors, una plata i un bronze.

El primer gran èxit d’Hongria arribaria al tercer mundial, després d’haver fet un anterior gran mundial arribant a quarts de finals i sent derrotada per una altre gran selecció quasi oblidada: Àustria. 

En el mundial de França, Hongria aconsegueix plantar-se a la final amb un gran joc però cauria a la final contra Itàlia, la actual campiona . 

Hongria havia trobat una forma nova de jugar a futbol, exquisida en conceptes tècnics ( intercanvis de posicions, circulació de pilota a gran velocitat, ajudes en curt…) i amb una gran base física.  Molts experts ho consideren com els precursors del futbol total. Tot i la segona guerra mundial, que afectarà futbolísticament als països de l’est principalment, la selecció assolirà un domini mundial que es difícil de comparar amb qualsevol altra selecció de qualsevol època. 

Entre 1948 i 1956 la selecció va jugar 52 partits internacionals i només va perdre 1!!!! Quin? La final del mundial 54, cruelment, contra Alemanya.  Guanyar aquest partit el consagrava con a la millor selecció del futbol europeu del moment i pràcticament de la història. 

Hongria es presenta al mundial després d’apallissar a Anglaterra a Wembley per 3 a 6 en el que seria la primera derrota del anglesos a casa seva. En la primera fase del mundial escombra a Alemanya per 8 a 3… Guanya a Brasil i Uruguai en quarts i semis… Tot estava preparat per guanyar la final. Es troba contra Alemanya (8 a 3 a la fase de grups,.. recordem)  i en 8 minuts ja guanya 2 a 0… Però sense saber ben be perquè Alemanya empata a dos i quan estava esperant la pròrroga, a manca de 6 minuts, marca el tercer. Inclús li anul·larien a Puskas un gal a manca de dos minuts….. Sorpresa monumental. 32 partits consecutius sense perdre… Injustament, Hongria es sotscampiona. 

Durant els dos anys següents, Hongria guanyaria quasi tots els seus partits. El 1958 tenia pinta de ser la revàlida però el 1956 hi ha la famosa revolta als carrers que acaba amb l’entrada de les tropes soviètiques al país i trenca la generació més genial de jugadors d’un país.  Amb una gira del Honved de Budapest, molts jugadors aprofiten per exiliar-se.. Puskas, Czibor, Kocksis, Kubala són els més coneguts aquí però  la llista d’estrelles és espectacular. Mai més es veuria un domini tant aplastant.

Encara arribaria a quarts de final als mundials de Xile i Anglaterra, però ja no es classificaria pels mundials de Mèxic i Alemanya.

Al 78, 82 i 86 la seva presència serà testimonial ja que no passaran de la primera fase, encara que queda per la història el 10-1 que li endossaria a El Salvador al 82, màxima golejada a la historia dels mundials. 

Des de aleshores, no ha participat mai més a un mundial, ni tampoc eurocopes des del 72. No només això, la seva qualitat futbolística està molt per sota del nivell mig europeu i al ranking FIFA sempre es situat entre el 35 i el 45 del món. Es possiblement la caiguda de nivell més gran que mai s'ha vist en qualsevol esport.

El resum de l’època d’or d’Hongria queda així. Recordem que als jocs olímpics també participaven els mateixos jugadors que als mundials.

Mundial França 1938: Sotscampió

JJOO Hèlsinki 1952: Campió

Mundial Suïssa 1954: Sotscampió

JJOO Roma 1960: 3er

Mundial Xile 1962: Quarts de final

JJOO Tokio 1964: Campió

Eurocopa Espanya 1964: 3er

Mundial Anglaterra 1966: Quarts de final

JJOO Méxic 1968: Campió

JJOO Munic 1972: Sotscampió

Eurocopa Bélgica 1972: 4art 

 Respect

La música ja no motiva...

És un fet,  poques coses a la vida emocionen tant com la música i el futbol.  I a més, estan lligades entre elles. No podem imaginar una sortida de futbolistes a qualsevol camp de futbol del món sense una melodia que els acompanyi. Des de la banda sonora artificial punxada per un disc joquei aficionat fins al himnes oficials u oficiosos dels clubs i les himnes nacionals de les seleccions. Aquí els sentiments en mols casos arriben a límits insospitats tant en els jugadors com en el públic assistent.

Avui en dia tots els clubs del planeta tenen el seu himne oficial, amb més o menys gust musical, més o menys fortuna mediàtica.

També la FIFA des de el 1962 encarrega al país organitzador una cançó oficial que identifiqui també amb més o menys gust i més o menys fortuna l’esdeveniment.  Sense entrar en valoracions personals i gustos musicals, és que està clar es que algunes d’aquestes cançons han aconseguit ser veritables números 1 arreu del món.  Ricky Martin  (La copa de la vida) al 98 i Shakira  (Waka Waka ) al 2010 son els exemples més identificables. La evolució d’aquestes cançons han fet que mica en mica s’hagi perdut l’essència per la qual van estar fetes: L’emotivitat i la motivació per les seleccions. Així, al 1962, la cançó és un rock and roll al més estil Elvis motivant tot un país,

 El rock xilè mai ha estat una referència...

al 1974 és la mateixa selecció alemanya la que canta la cançó oficial i motiva tot un país i a ells mateixos (sembla que els hi va anar bé…), al 1978 Argentina presenta un himne ja que no te lletra i al 1982 Espanya presenta la cançó més passada de moda possible amb un pas doble cantat per Plácido Domingo. Motiva? Gens ni mica… 

 Sense comentaris... Al nivell del Naranjito..

Al 1990 sí que es presenta una gran cançó on aconsegueix arribar a un país, Itàlia, i a tots el aficionats.  Es la darrera cançó oficial de la FIFA que realment vol emocionar i motivar. A partir d’aquí seran cançons que volen tenir la màxima repercussió comercial però que poc o res tindran a veure amb el joc de la pilota.

 Tot i així, a alguns països  sí que continua la tradició d’aconseguir emocionar i per tant, motivar, a través de cançons relacionades amb el futbol. Els reis son els Anglesos i el Argentins.  Anglaterra, sense resultats destacats des de el seu mundial al 66, va fer una gran campanya de motivació  al 1990 on presentaven un dels millor equips i os es veien  amb possibilitats de lluitar pel títol. Van encarregar una cançó a uns dels grups més reconeguts dels 80, New Order ( amb la participació de unes de les figures de la selecció: John Barnes), i va ser un exitàs tant comercial com esportivament. Anglaterra va arribar a semis caient contra Alemanya als penals.  I Aprofitada és una cançó que el 1996, durant l’Eurocopa d’Anglaterra no deixarem d’escoltar durant anys i anys cada cop que ens volem referir a l’èpica del futbol: Football’s coming Home.

Veure les imatges de la selecció anglesa amb aquests cançó només fa que prenguis simpatia per aquella selecció… Els anglesos no han deixat de fer cançons de suport a la seva selecció, amb més o menys fortuna musical (moltes d’elles basades en hits musicals anteriors) i sobretot, molt poca fortuna esportiva pel nivell mostrat.

Argentina, que al seu mundial presenta una cançó de les pitjors del mundial, sense cap mena de motivació, any rera any, i a mida que es presenten problemes esportius i principalment al país, treu l’orgull i el sentiment de tot un país on el mundial es el millor moment per fer actes de patriotisme. Es possiblement el país on millor saben aconseguir que tothom es bolqués amb la seva selecció, per molt malament que estigui esportivament. Per mi, l’exemple més clar es el 2002. El país està un en pou, la crisi fa que moles argentins hagin d’emigrar, la selecció no ha fet bon paper en les darreres copes del món i no es de les grans favorites… Doncs no serà la seva federació qui promogui una cançó, serà una marca comercial, la cervesa Quilmes, qui encarregarà una cançó a un grup, La Mosca Tze Tze, que aixecarà els ànims a tota la parròquia, a casa i fora. La cançó apel·la als vells temps, fa un repàs a la història futbolera argentina que només provoca sentiment d’orgull.   

Quina enveja...

Esportivament, fracàs absolut, no van passar de la primera fase…  Quilmes no pararà cap any en fer comercials amb el suport incondicional a la seva selecció. De grups que han fet cançons futboleres argentines tenim moltíssims (Bersuit, el que més), i centrades en Maradona encara més... La mano de Dios de Mèxic 86 serà la més famosa, i encara que parli pràcticament només de Maradonas, la podríem incloure dins de les cançons històriques relacionades amb el mundial.

 Grande Diego

Com he dit al començament, totes els països tenen cançons que volen que siguin les que els porti el més endavant possible però sincerament crec que no aporten el sentiment de col·lectivitat, de nació, que la fan les de Anglaterra i Argentina.
Quan més vagin forçant a les estrelles musicals a fer cançons específiques pel mundial, menys essència tindran.. Ho sento, no volem Pitbulls, JLo's, Shakiras i Martins...

Recull de les votacions porreres.

Porreros, aquest és el recull de les vostres votacions.
Dels 67 que som, vam votar 45, o sigui dos terços.
I 27 de nosaltres hem estat votats pels nostres companys.
Aquí teniu les dues taules. La primera amb el global de votacions dels porreros votats i en quines posicions i la segona amb les votacions de cada porrero.
Les posicions s'estan definint, i alguns em sembla que ja us podeu oblidar del premi....

	Porrero	Votat 1r	Votat  2n	Votat 3r	Total
1	Alrevés	12	3	4	19
2	Orteguessen	8	8	7	23
3	Chewaka	5	11	4	20
4	Lucky Luke	3	0	3	6
5	Alvermell	3	6	0	9
6	karl	3	1	1	5
7	Henrik Larsson	2	3	1	6
8	Runner dude	2	1	4	7
9	Dona biònica	1	4	3	8
10	Depanenka	1	1	1	3
11	Alentejano	1	0	2	3
12	Obi Fun Kenobi	1	0	0	1
13	Cierk	1	0	0	1
14	BMX	1	0	0	1
15	Serginho	0	1	1	2
16	Lefandowsky	0	1	1	2
17	Xgx	0	1	1	2
18	Cednesday	0	1	0	1
19	Boban	0	1	0	1
20	Polloshermanos	0	1	0	1
21	Pibe valderrama	0	1	0	1
22	Somiatruites	0	0	2	2
23	Totó Schillachi	0	0	1	1
24	Jandriki	0	0	1	1
25	La cocodrila	0	0	1	1
26	Crispació	0	0	1	1
27	Alimay	0	0	1	1

------------------------------------------------------------------

Porrero	Primer	Segon	Tercer
1	Alvermell	Karl	Cednesday	Somiatruites
2	Alfarulez	Karl	Boban	Chewaka
3	Totó Schillachi	Calvu Cudeiro	Dona bionica	Lefandowsky
4	Xgx	Chewaka	Polloshermanos	Karl
5	Lefandowsky	Henrik Larsson	Alvermell	Totó Schillachi
6	Gudjonsen	Karl	Orteguessen	Lucky Luke
7	Jandriki	Lucky Luke	Orteguessen	Serginho
8	Orteguessen	Lucky Luke	Serginho	Jandriki
9	TartaMartino	Chewaka	Alrevés	Dona biònica
10	Opidelpoble	Lucky Luke	Alvermell	Orteguessen
11	Alimay	Alrevés	Orteguessen	Dona biònica
12	Xavifu	Chewaka	Henrik Larsson	Alrevés
13	Dona biònica	Alrevés	Chewaka	Xgx
14	Crispació	Alvermell	Alrevés	La cocodrila
15	La Cocodrila	Orteguessen	Dona bionica	Crispació
16	Granota Reloaded	Alrevés	Dona bionica
17	Alrevés	Dona biònica	Chewaka	Orteguessen
18	Cierk	Alrevés	Chewaka	Orteguessen
19	Serginho	Alrevés	Henrik Larsson	Orteguessen
20	Obi Fun Kenobi	Alrevés	Orteguessen
21	Somiatruites	Alvermell	Pibe Valderrama	Depanenka
22	Turiaso	Runner dude	Karl	Chewaka
23	Henrik Larsson	Orteguessen	Chewaka	Alrevés
24	Calvu Cudeiro	Obi Fun Kenobi	Alvermell	Orteguessen
25	Sun	Henrik Larsson	Dona bionica	Depanenka
26	Gashinita rica	Orteguessen	Chewaka	Alrevés
27	DOS	Alrevés	Orteguessen	Chewaka
28	Pep de la llet	Alrevés	Orteguessen	Chewaka
29	Cednesday	Alrevés	Alvermell	Runner dude
30	Picornelius	Cierk	Henrik Larsson	Orteguessen
31	Goku	Alrevés	Chewaka	Henrik Larsson
32	Balú	Alrevés	Alvermell	Lucky Luke
33	Pibe Valderrama	Depanenka	Lefandowsky	Serginho
34	Chewaka	Runner dude	Alrevés	Dona biònica
35	Bibifu	Alentejano	Alvermell	Alimay
36	Karl	Alvermell	Orteguessen	Runner dude
37	Despistat	Chewaka	Depanenka	Somiatruites
38	BMX	Alrevés	Chewaka	Orteguessen
39	Uk	BMX	Xgx	Lucky Luke
40	Gamarús	Orteguessen	Runner dude	Alentejano
41	Marçalius	Orteguessen	Chewaka	Runner dude
42	Lucky Luke	Orteguessen	Chewaka	Runner dude
43	Gemmeta	Orteguessen	Chewaka	Alentejano
44	Nanat	Chewaka	Orteguessen	Alentejano
45	Runnerdude	Orteguessen	Chewaka	Alrevés

La Guerra Mundial comercial del 14

Evidentment, tot esdeveniment esportiu té com a objectiu participar y lluitar per aconseguir el màxim resultat possible. És l’abc d’una competició esportiva. Hi ha clar favorits, alguns candidats, els outsiders, les “sorpreses”, les decepcions... que al final del campionat seran valorats única i exclusivament per seu resultat esportiu.

Però una competició de la importància d’un mundial de futbol té un altre component que no es pot qualificar esportivament, sinó econòmicament: El marketing.  Aquí entren uns protagonistes que es juguen molt més que guanyar o perdre per 1 a 0 un partit, es juguen uns diners que creuen haver invertit per guanyar-ne més. M’estic referint a les marques esportives que patrocinen a les seleccions.

El tema surt al cas perquè aquest és el primer mundial en que Nike es presenta amb més seleccions patrocinades que qualsevol altra marca. Es un canvi molt important dins el món del futbol, ja que la marca americana fa menys de 20 anys no tenia cap presència en aquest esport. És una casualitat? Evidentment que no. Estratègia comercial? Tota i més... Noticia? També! Han aconseguit el que tinguem com assumit un fet de dominació comercial que com he dit anteriorment, no només no tenien, sinó que ni existien. La progressió i el camí que han recorregut ha fet canviar totalment la visió comercial de la resta de marques, arrossegant a totes elles a una guerra d’interessos comercials cap a jugador, equips i seleccions.

L’inici de tot aquest canvi es pot marcar al mundial 94, celebrat als EUA, on Nike (que no participa de cap manera), es dóna compte de la repercussió mediàtica (i per tant, publicitària i comercial), que té un mundial de futbol. Nike tenia ben lligat el món de l’esponsorització a jugadors i atletes de forma individual, però no havien entrat en l’esponsorització de cap equip ja que als EUA no estava permesa. Esponsor oficial de Micheal Jordan, però no dels Chicago Bulls... I així en tots els esportistes i esports d’equip.  En aquest temps, les marques comercial als EUA son proveïdors de material esportiu, no patrocinadors.

Però encara m’agradaria anar més endarrera per situar el context i l’evolució d’aquest fenomen comercial: Es considera el Leeds United com a primer equip o club en mostrar una marca esportiva a la seva samarreta. Estem a l’any 1974 i la marca es Admiral, d’origen anglès poc coneguda internacionalment. I perquè ho fan? Doncs per la demanda dels seus aficionats a comprar la samarreta d’un equip que en aquest moment és dels més importants d’Europa. I sí, és any del mundial d’Alemanya Federal i cap selecció porta cap logo de cap marca a la seva samarreta. Si que es sap que Holanda tenia Adidas com a proveïdor de material perquè Johann Cruyff, sempre tant seu, va obligar a la orange a que li arrenquessin una franja de les tres típiques d’Adidas perquè ell tenia contracte personal amb Puma. Si no haguessin cedit, Cruyff no hauria jugat... Primera oportunitat perduda, que dirien ara els de marketing de qualsevol marca esportiva... Estarem més de 20 anys sense acabar de voler treure un rendiment real...

 Les famoses dues franges... Baixada clara de pantalons d'Adidas

L’any 1978, mundial d’Argentina, el panorama es similar. Les marques fan de proveïdores de material però no patrocinen, i per aquest motiu, les samarretes no porten logo. Hi ha una altra petita excepció amb el cas d’Argentina, que si que porta Adidas perquè es poden identificar clarament les franges i un logo molt petit.

Els anys 80 ja arriben marques dins el món del futbol professional, però amb molt poc risc i sense esperit de patrocini. Així ens trobem amb marques no molt potents ja que solen ser d’àmbit nacional. Brasil està equipada al 82,86 i 90 per Topper!, Anglaterra al 82 per Admiral, l’Argentina campiona del món del 86, Maradona aixecant la copa amb una samarreta Le Coq Sportif..., la meravellosa Dinamarca del 86 per Hummel, Itàlia, campiona al 82 vestida  també per Le Coq Sportif però sense logo (de fet, fins el 98 no ho mostrarà)... i podríem seguir així amb molts equips.  I a les lligues domestiques passa exactament el mateix... Recordem Meyba, Massana, Kelme... Tot els anys 80 amb oportunitats perdudes...

Son anys dominats per Adidas, la marca tradicionalment més lligada al món del futbol, però continuant amb l’esperit de proveïdor de material.

 

 La foto de Tardelli embogit va estar al imaginari durant tota la dècada dels 80. 
On està el gall?

 ... I ens plantem al famós 1994. Mundial dels Estats Units. La Brasil de Romario i Bebeto guanya i les imatges dels seus gols i les seves celebracions donen la volta al món. I en aquestes imatges el protagonista es la icónica samarreta groga, fabricada per Umbro, que ja amb vista canvia el seu tradicional logo del diamant per la mateixa paraula (anomenat isotipo en l’àmbit del disseny i marketing) i fer la marca més reconeguda. Són realment els primers que han apostat per la selecció brasilera, fent un contracte comercial per 4 anys. Un cop més, una marca anglesa (com Admiral al 74), s’avança a les seves competidores. I seran els 4 anys en que comença la febre de compra de samarretes esportives per part del consumidor.

 Encara que ara ens ho facin creure, Nike no sempre ha vestit Brasil...

Això empeny a  les altres marques (Adidas, Puma, i un novell en el món del futbol, Nike) a apostar per contractes en els equips i les seleccions. 

Perquè... on està Nike en el esdeveniment més important de l’any, celebrat al seu país d’origen? Enlloc. Cap presència. Fins i tot la jove i novedosa selecció local va equipada amb Adidas...  

Però la marca americana fa la aposta més gran feta per la companya des de la seva fundació i decideix entrat en el món del patrocini a equips. I busca el referent mundial del moment. I troba la selecció de Brasil. Li arravata el contracte a Umbro i signa un contracte indefinit.

L’any 1998 Nike presenta el seu primer equip amb una campanya mundial i amb un anunci televisiu que serà recordat: “Aeroport”, on fan participar als jugadors de la selecció.  L’estratègia comercial de la marca per el mundial es basa amb la selecció campiona del món com a estandart, acompanyat de un equip més per continent (res és casual), Holanda, EUA i Nigèria, on a més a més, cada selecció vesteix d’un color diferent. Tot encarat a aconseguir agradar al consumidor. Una estratègia similar a la que comença a fer a les lligues domèstiques europees, on busca només un equip per lliga com a identificador de la marca. Així, tenim al Inter a Itàlia, el Dortmund a Alemanya, l’Arsenal a Anglaterra i el Barça a la lliga espanyola.

Brasil i Nike no guanyen el mundial, guanya la França d’Adidas i Zindane, però la imatge de Ronaldo amb Nike és més icónica.

Adidas i Puma, encara dominadores, cada cop han de treballar més a contracorrent per anar competint amb els americans. S’ha ficat pel mig un nou que no vol marxar...

  2002. Nike guanya el seu primer mundial. Sembla que a partir d'ara ho tindrà fàcil.

 

Els anys 2000 són els de la consolidació de Nike dins del futbol mundial, amb cada cop vestint més seleccions, fins que ens trobem amb aquest 2014, on es presenta amb 10 equips, la marca que més. Què porta per tal d’intentar guanyar el mundial?: Brasil, vaixell insígnia de la marca, contractat indefinidament, anfritriona i favorita màxima, jugant el partit inaugural contra Croàcia (ostres, també amb Nike, mala sort per les altres marques...).  La marca també porta un grupet de seleccions que estan en un primer nivell d’expectatives: Holanda (subcampiona), Portugal ,la mateixa Croàcia i dues grans novetats: França i Anglaterra.  França, lligada a Adidas des de el 80, ha cedit a 300 milions d’euros per canviar de logo. La guerra aquí ha estat criminal, doncs Adidas ha contraatacat comprant la samarreta de la selecció de rugbi gal·la, en poder de Nike, i que a França quasi té més valors per als aficionats.

 Enfortir-te debilitant al rival....

El cas anglès és més difícil d’entendre des de una perspectiva esportiva, doncs els resultats britànics no son ni tenen vistes de ser gaire bons. Una selecció lligada a Umbro  (marca anglesa) des de el 86, cau a l’òrbita Nike més pels interessos a fóra de les illes, (Eua i Àsia), on el futbol anglès sí que té una gran repercussió. Cal a dir que aquest canvi no ha estat ben acollit pals fans anglesos, i ja veurem com repercuteix tant en la imatge de marca com en els resultats econòmics a les illes.

Adidas no ha tingut més remei que contraatacar posant molts diners damunt la taula. I va al per el mundial amb tres seleccions campiones del món, Alemanya, inseparable, Argentina i Espanya. Espanya, actual campiona del món, li surt a Adidas per la broma de 52 kilos l’any..

Puma té a Itàlia com a la màxima potència, amb possibilitats de lluitar fins al final, i a Uruguai (dos mundials en blanc i negre) com a outsider a fer un bon paper. Aquí es veu una clara estratègia de marca, ja que Puma ha apostat sempre pels nous mercat, possiblement no tant forts econòmicament, però si que li reporta una bona publicitat i identificació de marca. Així, des de ja fa 3 mundials, la marca alemanya aposta per pràcticament totes les seleccions africanes (només se li escapa Nigèria).

Resum, entre les tres marques, equipen 27 seleccions. Només la possible revelació Bélgica (amb Burrda, marca d’origen suïs, de recent creació), pot colar-se entre les millors. Joma (amb Honduras), Marathon (Equador), Ulhsports (Iran) i Lotto (Costa Rica), poca repercussió tindran.

 Burrda, els més llestos de la classe? Poca inversió... amb resultats?

La graella per marques per aquest mundial queda així:

NIKE:

BRASIL, HOLANDA, ANGLATERRA, PORTUGAL, FRANÇA, GRECIA, CROACIA, AUSTRALIA, COREA, ESTATS UNITS

ADIDAS:

ARGENTINA, ALEMANYA, ESPANYA, MÉXICA, JAPÓ, NIGERIA, COLOMBIA, RUSSIA, BOSNIA

PUMA:

ITALIA, URUGUAI, SUISSA, XILE, ARGELIA, CAMERUN, GHANA, COSTA D’IVORI

JOMA: HONDURAS

BURRDA: BELGICA

ULHSPORT: IRAN

LOTTO: COSTA RICA

Volen les marques guanya el mundial? Evidentment que si.  Hi ha una relació amb recursos invertits i resultats? Sembla que sí, però no sempre es així...És difícil aconseguir-ho? Doncs sembla també que si. Repassem les finals i els campions... Veiem...

 82: ITALIA (Le Coq Sportif, no visible) – ALEMANYA (Adidas)

 86: ARGENTINA (Le Coq Sportif) – ALEMANYA (Adidas)

 90: ALEMANYA (Adidas) – ARGENTINA (Le Coq Sportif)

 94: BRASIL (Umbro) – ITALIA (Puma, no visible)

 98: FRANÇA (Adidas) – BRASIL (Nike)

 02: BRASIL (Nike) – ALEMANYA (Adidas)

 06: ITALIA (Puma) –FRANÇA (Adidas)

 10: ESPANYA (Adidas) – Holanda (Nike)

Per tant, tot i la inversió de Nike, la classificació per marques quedaria així:

            ADIDAS: 3

            LE COQ SPORTIF: 2

            PUMA: 1

            UMBRO: 1

            NIKE: 1

També podem observar que cap final s’ha jugat entre dos equips vestits per la mateixa marca. Cal parlar de teories conspiracionistes?

Aquest any la gent aposta per una final Brasil – Argentina: Neymar – Messi. Casualitat?

Per últim, cal ressaltar que Adidas és sponsor oficial de la FIFA, sent l’única marca de material esportiu. Pot influir?

 

Dues curiositats:

 · L’intercanvi de samarretes al final del partit es va fer tradicional després un partidàs al mundial de Mèxic 70 entre Anglaterra i Brasil, i on Bobby Moore i Pelé es van intercanviar les samarretes reconeixent-se mútuament el gran partit jugat entre ells.

 · Els colors de les samarretes dels equips normalment son similars a les de les seves banderes, però hi ha algunes excepcions:

Alemanya: Juga de blanc pels colors de la bandera prussiana, blanc i negre. I la tradicional verda de segona equipació es en honor a Irlanda, que va ser la primera selecció en  voler jugar contra Alemanya després del règim nazi.

Itàlia: Juga de blau per la bandera de la casa de Saboia, casa de l’últim rei Italià (Víctor Emmanuelle III)

Holanda: Taronja per la casa reial del Països Baixos, la casa d’Orange.

Austràlia: De groc daurat i verd perquè son els colors predominats de l’emblema floral del escut del país.

Espanya: Juga amb pantalons blaus per imposició de la Falange, ja que aquest és el color que els identificava.

Ghana: No he trobat interpretacions...

Els pronòstics

 A 10 dies d’iniciar el Mundial 2014 ja ens arriben els primers pronòstics per conèixer el campió.

El prestigiós banc americà Goldman Sachs fa un pronòstic conservador: el Brasil de Neymar, campió a casa, guanyant a la final a l’Argentia de Messi. Espanya cauria a semifinals davant Argentina, després d’empatar en el temps reglamentari a 1.

De totes formes, què pot saber un banc d’inversió sobre fútbol, us preguntareu la majoria? Doncs probablement res, però en qüestió d’estadístiques en saben molt. I en això han basat el seu estudi. Al 2010 aquesta entitat es va equivocar dient que Brasil guanyaria el Mundial, però va encertar en que la Roja jugaria la final.

No solament l'economia i l'estadística mira de reüll cap al Mundial de futbol de Brasil. També fa el propi Stephen Hawking, un dels científics més brillants del món, que ha decicidit analitzar les condicions que li són més propícies a la selecció d'Anglaterra en la cita mundialista. Hawking ha estudiat, entre altres factors, el clima o l'altitud que més li convé a la seva selecció per guanyar el Mundial.

Així, el prestigiós científic creu que un augment de 5 graus en la temperatura redueix un 59% les seves opcions de guanyar, al mateix temps que les incrementa si juga en altituds inferiors a 500 metres, segons informe el diari britànic *The *Telegraph. Per a Stephen *Hawking, les probabilitats d'èxit augmenten un terç quan el partit comença a les tres de la tarda i una cinquena part quan vesteixen samarretes vermelles. 

El científic no deixa d'analitzar l'impacte sobre les possibilitats d'èxit per al Mundial que pot tenir el llarg a vol a Brasil, que redueix un 22% les opcions de triomf, o el fet que l'àrbitre de les trobades sigui europeu, doncs Anglaterra guanya un 63% dels partits en els quals l'àrbitre és europeu enfront del 38% si és de qualsevol altra part. Hawking també aconsella al seleccionador britànic que opti per un sistema de 4-3-3, enfront del 4-4-2 habitual. 

I per acabar amb els primers pronòstics, els d'El Brujo Mayor de México, un equivalent a la Bruja Lola a les Espanyes profundes.

Aquest senyor, que porta exercint de bruixot 55 anys, pronostica que les semifinals les jugaran Brasil i tres equips europeus.
En declaracions fetes a la televisió mexicana diu: "Estic veient un campionat barrejat entre futbol i màgia. Imaginin-se Mèxic jugant contra Brasil en el seu segon partit i en les graderies 40 mil bruixots tocant el tambor, xiulets amb plomes i acoquinant a través de la seva màgia. Cada país, d'acord al seu grau, portarà els seus propis bruixots i la seva pròpia gent que faci el mateix.
Evidentment, veig Brasil com un finalista. Un altre país que està buscant el seu moment estel·lar és Holanda i Alemanya està molt acreditat. Per aquí hi haurà un altre equip precisament d'Europa. Jo crec que seran tres països europeus i precisament Brasil els que juguin les semifinals."

O sigui, que encara sou a temps de modificar els vostres pronòsitcs a la porra...